Ricard Lluch, pessebrista

Fa uns dies al programa La nit dels ignorants de Catalunya Ràdio, algú preguntava pels pessebres d'en Lluch. Vaig trucar per donar notícia d'aquest llibre que el seu fill va publicar l'any 2015 a Publicacions de l'Abadia de Montserrat. A la meva tesi, en parlo d'aquesta manera:

Al barri de Collblanc de l’Hospitalet hi vivia en Ricard Lluch, un prestigiós ebenista que es va dedicar a fer uns pessebres que en aquella època ja anaven més enllà del que es pretenia des del pessebrisme oficial. Lluch considerava que amb el pessebre es podien comunicar més coses, és a dir, aportar a través del relat de Nadal informacions o testimonis d’indrets del país, de la vida de sants o personatges il·lustres, o de fets i preocupacions contemporànies. Amb els pessebres volia proporcionar moments d’emoció als visitants, i que els fessin pensar, tot enaltint el naixement de Jesús. A propòsit del pessebre que va muntar, dedicat a la muntanya de Montserrat l’any 1931, en la visita que van fer-li els membres de l’Associació de Pessebristes de Barcelona aquests van ser molt crítics i li van dir que el pessebre s’havia de situar al portal de Betlem (Lluch, 2015, p. 14). L’escriptor Josep Janés a la Revista Flama (gener 1932) explicava el següent: 

Ricard Lluch, un autèntic artista del moble, instal.la aquest any en els seus obradors un pessebre distint dels que l’esperit construeix arreu. En el pessebre de Lluch, al costat de la visió plàstica, hi ha la sàtira, l’humor -Lluch és un humorista formidable- en una paraula, el pessebre de Lluch és un pessebre de facècia, un pessebre ple d’entremaliadures, un pessebre que té un gat amagat a cada racó. Això és la definició genèrica del pessebre de Lluch. Enguany l’ha situat a la muntanya de Montserrat, la Muntanya Santa hi és admirablement reproduïda (p.7). 

L’any següent, Lluch, seguint les indicacions que li havien fet els de l’Associació de Pessebristes va muntar el pessebre al portal de Betlem, va reproduir amb gran detall el portal de l’església de Betlem de la Rambla de Barcelona i el va dedicar a la figura de mossèn Cinto. 

L’estil pessebrístic de Lluch, realment innovador en aquella època, i sobretot l’actitud trencadora i no sotmesa als criteris oficials, són una mostra més de com el pessebrisme de principis de segle estava explorant formes expressives alternatives. Tal com passa amb molts altres exemples, el que criticaven els pessebristes barcelonins dels pessebres de Lluch al cap de poc era habitual veure-ho en els pessebres més oficialistes, un altre exemple de com la cultura popular acaba sent adoptada per la cultura hegemònica, com afirmava Lombardi Sartriani (1978).

---